LOS CRÍMENES DE OXFORD

"Los Crímenes de Oxford" és una pel·lícula de Alex de la Iglesia produida al 2007. La pel·lícula tracta la vida de un jove matemàtic anomenat Martin (Elijah Wood) que arriba a Oxford per a que Arthur Shelton (John Hurt) dirigisca la seua tesi matemàtica.

Quan Martin va a una conferència sobre matemàtiques donada per aquest professor intenta cridar l'atenció i dona el seu enteniment sobre el que són les matemàtiques, però la seu teria és desfeta pel professor i el deixa en ridícul. Fart de la seu mal adaptació a Oxford, Martin s'en va a la casa de lloguer per a tornar-se'n als Estats Units. Quan ja ix de la casa se'n troba amb el professor que ha anat a vore a dona de la casa. Però quan entren la dóna estava morta. Criden a la policia i, al cap de tres hores, la policia descobrix que Shelton havia rebut una nota en la que estava la direcció de la casa i un cercle dibuixat. Shelton havia tirat la nota perquè no pensava que fora res important, però va pensar que podia ser una amenaça i, efectivament, ho va ser. El cercle siginificava el començament d'una sèrie i el començament d'una sèrie d'assasinats. Shelton i Martin tindrien que ingeniarse-les per a poder endevinar qui era l'assasí però per això deurien d'esperar a la següent mort.

Aquesta pel·lícula basada en la novel·la de Guillermo Martínez és una gran pel·lícula en la que cal estar molt atent al que diuen els persontages i als detalls que van apareixent al llarg de la pel·lícula. Qualsevol detall o diàleg perdut pot significar el no entendre la resta de la pel·lícula. Té una gran trama de temàtica pol·licíaca i de misteri i que fa que s'agafe passió per les sèries matemàtiques i per la seusa aplicació a la criminologia. Sens dubte, és una pel·lícula emocionant, plena de misterii d'acció i que culmina amb un final espectacular que li dóna tota la volta a la trama i al punt de vista des del qual s'enfoca aquesta pel·lícula.

És, sens dubte una de les millors pel·lícules pol·licíaques i de misteri recomanables per als amants d'aquest gènere.

CARL GUSTAV JUNG I LA SEUA PSICOANÀLISI

Biografia:
Carl Gustav Jung va nàixer el 26 de juliol de 1875 a Kesswil,Suïssa, en una família de descendència alemanya i de tradició eclesiàstica. De nen era introvertit i molt solitari.
Va decidir estudiar medicina a la Universitat de Basilea. L'any 1900, com part de la seva especialització en psiquiatria, va assistir a les classes de Pierre Janet a París. El 1902, va col·laborar amb Eugen Bleuler: tant Janet com Bleuler van ser pioners en aquesta disciplina. Més tard, va treballar al Burghölzli, un hospital psiquiàtric de Zuric, el qual gaudia de gran reputació.
Ja a l'any 1905, va ser designat professor de psiquiatria a la Universitat de Zuric, i va publicar els dos volums dedicats a l'estudi de les associacions. El 1906, va redactar i va donar a conèixer la seva obra Sobre la Psicologia de la Dementia Praecox (que és el que després es coneixeria com esquizofrènia), i va enviar una còpia del seu llibre a Freud, al que va seguir una intensa però conflictiva amistat entre ambdós.
La seva relació amb Sigmund Freud es va consolidar a partir de l'any 1907. El 1908, Jung va participar en el primer Congrés de psicoanàlisi, realitzat a Salzburg.
L'any següent, va acompanyar a Freud i a Ferenczi en el seu viatge als Estats Units, on va impartir conferències a la Universitat de Clark a Worcester, Massachusetts, i va rebre un doctorat honoris causa. Fou en aquests dies quan Freud va nomenar a Jung el seu «successor i príncep hereu»
En el Congrés de Nuremberg (1910), Jung seria nomenat president de la recent fundada Associació Psicoanalítica Internacional (API). No obstant això, a l'any següent, durant el Congrés Psicoanalític celebrat a Weimar, van aparèixer els primers símptomes de desacord a propòsit de la concepció de líbido.
Cap a 1912, en el curs de diverses conferències a Nova York, després que Jung publiqués Transformacions i Símbols de la Libido: la divergència teòrica havia arribat a nivells intolerables.
Seguidament, l'any 1914, el psiquiatra suís va dimitir del seu càrrec a l'Associació Psicoanalítica Internacional i va organitzar, juntament amb A. Maeder, les bases de l'anomenada escola de Zuric. Després de l'episodi de ruptura, Jung va experimentar un període de turbulències emocionals, exacerbat per les notícies emergents de la Primera Guerra Mundial, que van tenir sobre ell un efecte devastador, encara que estigués a la Suïssa neutral.
Durant el curs de la primera postguerra, Jung es va convertir en un viatger del món. Va ser en aquesta etapa quan Jung va escriure una de les seves obres fonamentals, i probablement la més coneguda entre totes les seves obres: «Tipus Psicològics», en la qual va desenvolupar extensament la seva teoria de la personalitat.
Després de l'ascens de Hitler al poder, aquest mateix any, una associació, a la qual havien adherit diversos psicoterapeutes jueus, va ser dissolta i absorbida per una altra més gran, d'abast internacional, amb Jung president: la Societat Mèdica de Psicoteràpia.
El fet que Jung acceptés ser president honorari, ha estat utilitzat com un dels arguments al moment d'atribuir-se-li inclinacions pro-nazis i antisemites. Aquestes acusacions entelarien la seva carrera fins a la fi dels seus dies, a pesar dels desmentits, donant lloc a una discussió que encara avui roman irresolta.
L'any 1938, va dictar la Càtedra Terry a la Universitat de Harvard, presentant el seu treball «Psicologia i Religió». Pocs mesos després, esclataria la Segona Guerra Mundial. Va ser en aquells temps quan va visitar l'Índia, on va renovar la seva agenda de prioritats, guiat per la convicció que havia de prestar més atenció a l'espiritualitat d'Orient. Els seus treballs tardans mostren efectivament un profund interès en la tradició oculta d'aquest hemisferi i en el Cristianisme esotèric i, especialment, en l'alquímia.
Jung va continuar publicant llibres fins al final de la seva vida, incloent un treball que mostra el seu interès pòstum pels OVNIs com a fenòmens psicològics de masses: Un mite modern.
Carl Gustav Jung va morir el 6 de juny de 1961 en el poblat de Küsnacht, Suïssa, a l'edat de 86.
Psicologia dels Complexos:
Des dels seus primers anys, treballant en un hospital suís amb pacients psicòtics, i col·laborant amb Sigmund Freud i la comunitat psicoanalítica, va poder apreciar de prop la complexitat de les malalties mentals. Fascinat per tals experiències va dedicar la seva obra a l'exploració d'aquestes temàtiques.
D'acord amb la seva postura, per a captar totalment l'estructura i funció del psiquisme, era vital que la psicologia annexés el mètode experimental. El mite, els somnis i les psicopatologies constituirien un espectre de continuïtat, manifestant trets singulars, que operen sistemàticament en les profunditats de la vida anímica inconscient.
Tals manifestacions remeten, segons la seva hipòtesi, a determinats patrons, els quals va anomenar arquetips. Jung va arribar a comparar els arquetips amb el que en etologia es denomina patró de comportament. Els arquetips modelarien la forma que la consciència humana pogués experimentar el món i percebre's; a més, durien implícits la matriu de respostes possibles que és factible observar, en un moment determinat, en la conducta particular d'un subjecte. En aquest sentit, Jung sostenia que els arquetips actuen en tots els homes, el que li va permetre postular l'existència d'un inconscient col·lectiu.
L'home accediria a aquesta dinàmica inconscient en virtut de l'experiència subjectiva d'aquests símbols, la qual és intervinguda profusament pels somnis, l'art, la religió, els drames psicològics representats en les relacions interpersonals, i els propòsits íntims. Jung sostenia la importància d'aprofundir en el coneixement d'aquest llenguatge simbòlic per a consolidar la preeminència de la consciència individual sobre les potències inconscients. Considerava, d'altra banda, que aquests aspectes de la vida anímica estan relativament marginats del sistema de creences de la mentalitat moderna occidental.
Perspectiva:
La noció de libido que utilitzava el psiquiatra suís, al·ludia més aviat a una idea d'energia psíquica en abstracte, l'origen del qual i la destinació del qual no eren exclusivament sexuals. Jung ha estat prolífic a encunyar termes que ja són típics en la psicoanàlisis, i en la psicologia en general, tals com: complex, introversió, extraversió, inconscient col·lectiu, arquetip, individuació.
Les seves investigacions sovint entraven en terrenys aparentment allunyats del seu, com l'alquímia; aprofundint en l'estudi de conceptes com l'inconscient col·lectiu, l'arquetip (com fonament per a l'existència de mites universalment repetits), o sí-mateix. Va definir, així mateix, els tipus bàsics d'introvertit i extravertit. L'heterodòxia d'aquest autor li ha valgut judicis contraposats, que abasten des de la indiferència a l'admiració.
Com ja s'ha dit, un concepte clau en la seva obra és el de l'inconscient col·lectiu, al que Jung considerava constituït per arquetips. Exemples d'aquests arquetips són la màscara, l'ombra, la bèstia, la bruixota, l'heroi, l'ànim i l'anima. Per a elaborar el seu concepte d'arquetip, Jung es va inspirar en la reiteració de motius o temes en diverses mitologies de les més remotes cultures: va creure haver trobat temes comuns inconscients.
Influència:
S'ha criticat a Jung per la seva presumpta adhesió a un neolamarckisme. Moltes vegades se li ha atribuït la noció que els arquetips han estat caràcters adquirits, que després han pogut heretar-se, en la línia de tesi com les de Michurin i Lysenko. No obstant això, el propi Jung va emfatitzar que tals interpretacions dels seus postulats eren incorrectes.
Els conceptes potser més reconeguts de la psicologia junguiana són els d'introversió i extraversió, manats de la seva teoria. La mateixa va tenir bastant acceptació, consolidant les bases per al desenvolupament ulterior de proves psicomètriques, mitjançant les quals es procura valorar, en termes quantitatius, les característiques psicològiques dels individus.
Sobre els mandala, Jung els considerava representacions d'origen inconscient per a un procés d'individuació, és a dir, perquè cada ésser humà ompli el seu sí-mateix. La influència de Jung es va fer extensiva a importants referents en diversos camps de la cultura, des del pintor Wifredo Lam al filòsof Gaston Bachelard, incloent a l'escriptor Hermann Hesse, al filòleg Ernst Robert Curtius, al psicòleg conductista Hans Eysenck, i a l'assagista Joseph Campbell, famós pels seus estudis sobre mitologia i història de les religions. Així mateix, va ser inspirador i participant en els col·loquis del Cercle d'Eranos.
Jung va intentar donar base científica a diversos dels seus postulats, encara que en molts casos no va trobar els mitjans per a assolir-ho. Tal és el que intentava quan va plantejar el principi de sincronicitat (principi pel qual alguns pretenen explicar la suposada eficàcia dels sortilegis). Contrariant el que molts suposen, en la mateixa obra que va presentar aquesta hipòtesi, Jung descartava de ple la solvència metodològica de disciplines com l'astrologia.
A més de les seves importants aportacions a la psicologia, la influència de Jung s'ha estès a altres camps en ocasions més inesperades. Un exemple és la seva indirecta col·laboració en la gènesi de la coneguda agrupació d'Alcohòlics Anònims.

Bibliografia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Carl_Gustav_Jung

TEATRE AVANTGUARDISTA CATALÀ

Amb el modernisme tingué lloc un canvi considerable en el món teatral. La voluntat d'actualitzar les velles estructures culturals del XIX afecten també la concepció del teatre. Apareixen gèneres diversos fruit de la proposta d'art total i de l'estret contacte que mantenien els modernistes amb l'avantguarda europea. Gèneres fins aquell moment tinguts com a marginals comencen a valorar-se i promocionar-se: les titelles i les ombres xineses, que tenen en "Els Quatre Gats" un dels locals més idonis; el transformisme, especialment impulsat per l'italià Fregoli, que arribà a Barcelona per primera vegada el 1899; l'anomenada comèdia de màgia i espectacle, que aniria evolucionant cap al melodrama; la pantomima, que tingué durant aquells anys un esclat sense precedents.En un altre ordre, per fi el teatre català quedà incorporat al teatre europeu. Els autors estrangers d'èxit, tant els importants com els que simplement estaven de moda, foren traduïts amb una regularitat que era impensable pocs anys abans. Maeterlinck i D'Annunzio eren els preferits entre els partidaris de l'art per l'art, Ibsen era l'ídol dels regeneracionistes.Tot i aprofitar les estructures teatrals ja existents, els modernistes creen, a més, una sèrie d'institucions que els permeten desenvolupar la seva activitat amb gran dedicació i lliure de pressions externes: el Teatre Íntim d'Adrià Gual, els Espectacles-Audicions Graner o l'Agrupació Avenir de Felip Cortiella en són una mostra.
Els noucentistes, al contrari dels modernistes, no s'interessaven excessivament pel teatre, al menys els autors més significatius no li dedicaren una atenció preferent. Això no vol dir que el noucentisme deixés d'influir sobre el teatre, al contrari, la burgesia agrupada a l'entorn de la Lliga Regionalista tractà d'imposar uns gustos i de rebutjar allò que no considerava adient a les seves aspiracions i, en part, arribar a transformar els escenaris teatrals catalans. Tot el que recordava més genuïnament els colors foscos del modernisme es volia bandejar de l'escena. El gènere autòcton més aplaudit era la comèdia ciutadana, amb uns actors que representaven històries de fabricants educats, sensibles i cosmopolites i tenien l'aire de "civilitat" que es volia imposar.Sobretot dos teatres, Romea i Novedades, es convertiren en les sales que programaven i actuaven d'acord amb el teatre més instal·lat a Europa. Les companyies italianes i franceses més destacades es desplaçaven a Barcelona per actuar-hi. Hi eren invitats els grans actors del moment; i alguns autors vingueren per assistir a les estrenes catalanes de les seves obres.
Ja durant el modernisme aparegué un nou indret urbà cap al qual es desplaçava part de l'activitat teatral barcelonina, el Paral·lel. En aquest lloc, unit a la Barcelona vella pel carrer Nou de la Rambla i a la moderna per la Ronda de sant Antoni, es construïren diverses sales d'espectacles, entre les quals predominaven les anomenades "cafès-cantants". En principi, freqüentat per obrers i menestrals modestos i més tard per totes les classes socials, el Paral·lel conegué els seus millors moments en l'època noucentista, sobretot en la segona i tercera dècades del segle, amb locals com l'Espanyol, Apolo, Arnau, Condal, Victòria, Talia, etc.

Bibliografia: http://www.xtec.net/~malons22/personal/teatrexx.htm

GAUCHE DIVINE

La gauche divine (divina esquerra) va ser un moviment d'intel·lectuals i artistes d'esquerra que es va estendre a la Barcelona dels anys seixanta i començaments dels setanta.
La majoria dels seus membres provenien de la burgesia i les classes altes de la capital catalana.
L'escriptor i periodista Joan de Sagarra va ser qui va batejar el grup amb el nom de gauche divine a les pàgines del periòdic TeleExpres l'any 1969
Entre d'altres en formaren part, Teresa Gimpera, Oriol Bohigas, Gonzalo Herralde, Oriol Regàs, Rosa Regàs i Pagès, Colita, Terenci Moix, Anna Maria Moix i Meseguer, Guillermina Motta, Beatriz de Moura, Jaume Perich i Escala, Xavier Miserachs, Josep Maria Carandell, Ricardo Bofill, Félix de Azúa, Elsa Peretti i Serena Vergano.
La gauche divine va estar lligada al moviment cinematogràfic anomenat Escola de Barcelona.
Bibliografia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Gauche_Divine

LA FURA DELS BAUS

La Fura dels Baus és una companyia catalana de teatre iniciada a Moià l'any 1979 per Pere Tantinyà, Carles Padrissa i Marcel·lí Antúnez, que poc després és mou a Barcelona on s'hi sumen Pep Gatell, Jordi Arús, Àlex Ollé, Jürgen Müller, Hansel Cereza i Miki Espuma. Amb el seu espectacle Accions, es donaren a conèixer els anys vuitanta com a proposta diferenciada que cercava elements escènics innovadors, accentuant un sentit col·lectiu de la creació teatral.
Han creat al seu voltant una llegenda d'enfants terribles i començaren a actuar en cercaviles. Funcionen com a una cooperativa anarquista, ells mateixos es fan els decorats i preparen les màquines de so, sovint bons exemples d'esconbraria urbana reciclada.
Són considerats com a grup de teatre postindustrial, barregen radical dance, elements sadomasoquistes, poesia i humor. Inicialment actuaven preferentment en pàrquings, presons, places i fins i tot en una funerària. Les obres tenien un to amaçònic i apocalíptic, teatre directe d'arrels urbanes i gran impacte visual.

Obres:
Vida i miracles del pagès Tarino (1979), representada arreu de les comarques catalana muntats en un carro.
Diluvi (1979)
Viatge al país dels Furabaus (1980)
Sant Jordi SA (1980)
Patatús (1981)
Cercata (1981)
Dale un hueso a Nuba (1982)
Accions (1983)
Suz/o/Suz (1984)
Tier Mon (1988)
Noun (1990)
Manes (1996)
Fausto 3.0 (1998)
OBS (2000)
XXX (2002)
Naumon (2004)
Obit (2005)
"Órgano de luz 0.1. Concierto dramatizado sobre el mito de Prometeo" en el Teatro Romano de Mérida. (2005)
La Flauta Màgica
Metamorfosis (2005)
Imperium (2007)
Borís Godunov (2008)
Òpera:
DQ. Don Quijote (2000)
L'Orfeó (2007)
Espectacles de Carrer:
Part de l'espectacle d'inauguració dels Jocs Olímpics Barcelona '92Barcelona (1992)
Inauguració dels XV Jocs del Mediterrani Almería 2005 Almería (2005)
Espectacle Cloenda Bicentenario de la Guerra de la Independencia , Plaza Mayor, Madrid (2008) 500.000 Espectadors

Bibliografia: http://ca.wikipedia.org/wiki/La_Fura_dels_Baus

LA BATALLA DE VALÈNCIA

El conflicte va tenir el seu origen en la disgregació de la dreta a la fi del franquisme, part de la qual va ser exclosa de la plataforma que havia d'aglutinar als conservadors locals, que veient la fi del règim, havien optat pel reformisme per a canalitzar les seves carreres polítiques. Alhora, tot i que el nacionalisme valencià era feble políticament, durant els primers anys 1970 va aconseguir que els partits d'esquerra adoptessin posicions autonomistes, favorables a la unitat de la llengua i l'ús dels símbols com la senyera quatribarrada.
El conflicte esclatà arran de les eleccions generals espanyoles de 1977, on la UCD va obtenir el 33 % dels vots i 11 escons, el PSOE el 36,83 % i 13 escons, el PCPV un 8,99 % i 3 escons, i un escó el PSP-USPV, Aliança Popular i l'independent José Miguel Ortí Bordás. Aquesta derrota provocà que els dirigents de la UCD al País Valencià, encapçalats per Emilio Attard Alonso, que pertanyien al sector més reaccionari de la dreta valenciana, tinguessin por de ser desplaçats del poder polític i planegessin eradicar el predomini de l'esquerra mitjançant les coaccions, i adoptà l'anticatalanisme com a estratègia de xoc, atribuint intencions pancatalanistes al PSOE.

José María Adán García i tots els procuradors en Corts valencians, van presentar un escrit el 12 d'agost de 1976 on sol·licitaven l'autonomia econòmica, administrativa i cultural de la regió valenciana i que recollia les aspiracions de Lo Rat Penat, l'Ateneu Mercantil de València, la Federació de Societats Musicals, la Cambra Oficial de Comerç de València, l'Institut Valencià d'Economia, el Centre d'Estudis Polítics i Socials del Movimiento, les diputacions de València, Alacant i Castelló i associacions polítiques com l'Asociación Nacional para el Estudio de los Problemas Actuales (ANEPA), Frente Nacional Español, Unión Nacional i Unión del Pueblo Español (UDPE), una barreja de tradicionalistes, conservadors i reformistes.
El prec dels procuradors s'havia presentat quatre mesos abans de la constitució de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, que aplegaven els partits d'esquerra i nacionalistes oposats al règim, i que proposaren engegar un procés autonòmic similar al que se seguia a Catalunya i al País Basc.

Simultàniament, es va constituir la UCD valenciana. Alguns sectors esclosos d'UCD fundarien Unió Regional Valenciana (URV) el 1978, intentant blanquejar el seu passat franquista presentant-se com salvadors del poble valencià enfront d'una suposada invasió catalana.

A les eleccions de 1977, però, la UCD fou derrotada. Poc després es constituí l'Assemblea de Parlamentaris del País Valencià amb 41 membres, dels quals 25 eren d'esquerres. Attard va encarregar Fernando Abril Martorell, home de confiança d'Adolfo Suàrez, i Manuel Broseta Pont, una nova estratègia per a guanyar les eleccions municipals i generals de 1979 i hi condicionar el procés d'elaboració de l'Estatut d'Autonomia. Va eliminar del partit els membres liberals com Francesc de Paula Burguera i Escrivà, José Antonio Noguera de Roig i Joaquín Muñoz Peirats i assumí els postulats anticatalanistes. Per a expandir-se popularment es valgueren del diari Las Provincias, dirigit per María Consuelo Reyna, del moviment faller i del València C.F, així com de filòsofs i intel·lectuals com Juan Ferrando Badía i Gustavo Villapalos i el suport logístic del governador civil José María Fernández del Río.

Malgrat les coaccions i violència mediàtica, a les eleccions generals espanyoles de 1979 UCD va augmentar 5 diputats i va empatar a 19 escons amb el PSPV-PSOE, però el PCPV va obtenir 3 escons i l'esquerra va seguir sent majoritària en la Assemblea de Parlamentaris. Tot i així, el PSPV-PSOE va destituir i marginar Josep Lluís Albinyana, considerat massa nacionalista, i va acabar cedint. L'agitació i la violència al carrer determinaren en bona mesura les negociacions que mantenien les forces polítiques valencianes per a redactar l'Estatut d'Autonomia del País Valencià, finalment aprovat el 1982 mercè un pacte entre Alfonso Guerra, Fernando Abril Martorell i Emilio Attard Alonso per la via disposada en l'article 143 de la Constitució, en lloc de per la via de l'article 151. Es canvià la senyera quatribarrada de la Corona d’Aragó (oficial al País Valencià entre 1978 i 1980, amb l'escut del Consell al mig) per la senyera de la ciutat de València (amb franja blava), s'adoptà el nom de Comunitat Valenciana en comptes de País Valencià i li donà categoria de llengua al valencià.

L'ensulsiada definitiva de la UCD com a partit el 1981, la victòria del PSOE a les eleccions generals espanyoles de 1982, l'aprovació de l'estatut d'autonomia i les primeres eleccions a les Corts Valencianes de 1983, en les que Unió Valenciana (successora d'URV) va obtenir representació parlamentària, van provocar que el blaverisme entrés en la via institucional i abandonés els actes de violència directa. Endemés, el partit vencedor a les eleccions autonòmiques, el PSPV-PSOE, tot i les reticències blaveres, va mantenir tota la simbologia pactada, encara que defensà les Normes de Castelló com a oficials per a introduir la llengua a les escoles.

Foto: Joan Fuster( Va esclatar un bomba a la seua casa durant el conflicte)

Bibliografia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_València

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

És quan plou que ballo sol.
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata.
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

J.V.FOIX