CITA DE BALTASAR PORCEL

L'amor no pot romandre aturat: s'engrandix o minva.

CITES D'EPICUR

No necesitem tant l'ajuda dels nostres amics com la confiança d'aquesta ajuda.

La ingratitut de l'ànima fa l'ésser viu hàbit de variar els aliments fins a l'infinit.

El Déu, no se l'ha de tèmer; la mort és insensible; el bé és fàcil de procurar; el mal, fàcil de suportar.

Un temps il·limitat i un temps limitat contenen el mateix plaer, si un emmesura els límits mitjançant la reflexió.

El dolor que entranya un sofriment intens és de curta durada i el que perdura al cosés fàcil d'aguantar.

Naixem una sola vegada, ja que no és possible fer-ho dues vegades i no podem viure eternament.

Tu mateix, tot i no ser propietari del teu demà, sotmets la felcititat a dilació. Però la vida es consumix inúltilment en una espera.

Compadim-nos dels amics, no amb lamentacions sinó prestant-los ajuda.

SOMNI Nº 1

Gràcies a mi

Aquest somni és de quan jo tenia huit anys.

Jo jugava a futbol. El Real Madrid, el millor equip de futbol del món, m'acabava de fitxar. La meua primera aspiració de vida estava complida. La temporada es va pasar rapidísima. Vam golejar al Barça 8-1. En el Camp Nou, 0-6. Als altres grans rivals els vam golejar i estavem fent una temporada fabulosa. El rival més defícil va ser el campió de l'any passat: el Benidorm. A aquest equip el vam guanyar només 1-0 en ambdós camps. El final de temporada havia arribat: érem campions de lliga i de copa. Jo era pichichi. Però encara ens faltava el partit més important: la final de la UEFA Champions League contra el F.C. Barcelona. El ambient de l'estadi de Foietes era alucinant. No cavia ni un espectador. El partit va estar molt igualat: anàvem 9-9 al final del partit i en la prórroga va passar lo pillor: a dos minuts del final anàven ells guanyant 9-11. Peró jo vaig ficar tres gols en dos minuts i vam guanyar la Copa de la Champions. De repent em vaig alçar del llit i vaig dónar conter que havia sigut un somni, però molt real.

SOMNI Nº 2

La nit a París

Este somni l'he sonyat aquesta última nit.

Era de nit. A la vorera del riu Sena estava jo i la xica que m'agrada en el restaurant de més luxe de tot París. El viatge m'havia costat una pasta gansa, però tot havia valgut la pena era el moment de disfrutar de la nit i el millor sopar que se m'ha quedat grabat en la ment. Tot anava de cine: havíem sopat els nostres menjars favorits, estaven disfrutant de l'ambient, l'orquesteta del restaurant ens estava dedicant la cançó d'amor de Queen: One Year of Love... Tot anava sobre rodes: les hores es pasaven com a segons, però al final quan estava decidit a fer lo que anava a fer, vaig aparéixer en la meua habitació: tot havia sigut un somni.

SOMNI Nº 3

La meua vida de pirata

Aquest somni el vaig sommiar allà per octubre.

Corria l'any 1822. A les illes del Carib tot el món volia ser un soldat de la corona britànica per a lluita r contra els pirates. tots menys un xiquet: jo. Tenia dotze anys i la meua vida havia sigut molt desgraciada. De xicotet vaig perdre als meus pares i al meu germà. No tenia res, excepte la família que m'adoctà: la família del governador. A mi no m'agradava gens auesta família. Desde son pare fins al fill de la meua edat, tots eren una panda de hipócrites i insensibles que disfrutaven del mal de les altres persones. En fi, no m'agradaven gens, és més els odiava, però si em donavem maenjar tots els dies... El cas es que, d'aquells sentiments negatius, vaig decidir ser pirata, no per fer mal a la gent, sinò per salvar-los de les males desgràcies que fejen el personatges de la corona. Quan tenia divuit anys, em vaig anar d'aquella casa per tal de conéixer mon i conseguir un vaixell per a fer pirateria contra la corona i no contra el poble. Vaig aconseguir una flota de més de cent vaixells. La corona estava en ple declivi i jo anava aconseguir el meu somni... Però en els meus moments de glòria, unes mutimillonàries sumes de diners van fer que el meu millor amic em delatara. Vaig vore en aquell moment que l'amistat més bona té també preu. El cas es que, justa quan m'anaven a ahorcar, em vaig despertar.

SOMNI Nº 4

La platja i la balena

Aquest somni va ocórrer quan tenia set anys.

Era un dia càlid d'estiu. El calor es notava fins en l'aigua. Sobre les dos del migdia, estava en el aigua nadant an un ritme digne de récord olímpic. Vaig acabar molt cansat però no em vaig donar conter i em vaig dormir en l'aigua. Al cab d'unes dos hores, la sal que s'hi havia almacenat en el meu cos, em va despertar, estava en mig de la mar, però no hi veia costa per ningún costat. Vaig començar a pedir auxili, però ningú em contestava. Estava a soles. Vaig començar a nadar cap a cap lloc ni direcció. Estava totalment perdut. No savia que fer. De repent, la mar comença a temblar i al cab d'uns cinc minuts eterns de intens pànic, apareguè una balena i va començar a perserguirme. Per molt que nadava, la balena cada vegada estava més a prop i al final acabà menjant-me. Vaig tancar els ulls per a no vore res i oblidar el que hi havia passat, pero no podia. Vaig acabr el el fons de la suea panxa. Em vaig dormir perquè estava molt cansat. Al dia següent, em vaig alçar, però en vegada d'estar en la panxa de la balena em vaig alçar en el llit de la meua habitació i vaig descobrir que tot havia sigut un mal somni.

EL DADAISME

Què és el Dadà?:
Dadà no va aparèixer tant com un moviment sinó com un anti-moviment, com una proposició de liquidació general dels monopolis artístics: Dadà instaura el desordre i l'anarquia en totes les disciplines de l'art. La paradoxa de Dadà és que, gràcies a la seva empresa de destrucció va proporcionar als seus representants més intolerants nous materials de creació.
Orígens:
Davant la Primera Guerra Mundial dues foren, a grans trets, les postures. Els qui consideraven que la guerra era un pas en fals, una desviació de la línia racional de la història i que, per tant, calia retornar al camí de la raó; l'art hi podia contribuir (és la postura del constructivisme, l'arquitectura racional i el disseny). També hi ha qui considerava la guerra com una conseqüència lògica de l'evolució del capitalisme i que, per tant, calia negar la història passada, i per això preconitzen un retorn al punt zero (és la postura dadaista).
Dadà naix a Zurich l'any 1916, ateses les particularitats i l'ambient de la ciutat: era el cor de la pau. El grup inicial estava format per Hans Arp (poeta i pintor, col·laborador a Der Blaue Reiter), Richard Huelsenbeck (poeta), Tristan Tzara (filòsof), Manel Janco (arquitecte), Hugo Ball (home de teatre alemany).
El mot Dadà es va elegir obrint un diccionari a l'atzar i que designa un cavall en llenguatge infantil francès, o una fórmula afirmativa eslava, o una associació d'idees entre el plaer de la procreació i el cotxet infantil, o la cua d'una vaca sagrada segons els negres Kru d'Àfrica, o el nom dels daus i de la mare en una regió italiana... "Una paraula ha nascut... no sé com" (Tristan Tzara).
Ball va fundar el cabaret Voltaire (1 febrer 1916) amb la finalitat de recordar que, més enllà de la guerra i les nacionalitats, hi havia uns quants homes independents que vivien amb altres ideals. Va ser, al començament, una barreja de societat literària, galeria d'exposició i teatre. Hi alternaren les conferències doctes sobre pintura, filosofia xinesa..., amb les demostracions més escandaloses encaminades a minar tota autoritat tradicional.
Característiques:
L'any 1913, F. Picabia llença la idea d'un art que no és més que un gest, una actitud, un signe. La seva finalitat és:

• Ironitzar i desmitificar tots els valors de la cultura passada, present i futura.
  
• Fer manifestacions conscientment desconcertants i escandalitzadores.
  
• Demostrar, amb la seva praxis, la impossibilitat de qualsevol tipus de relació entre l'art i la societat: l'autèntic art serà l'anti-art.
  
• En negar tot el sistema de valors es nega a sí mateix com a valor i també com a funció. Es limita així a la pura acció immotivada, gratuïta, desmitificant.
  
• No vol produir obres d'art sinó “produir-se" en intervencions imprevisibles, insensates i absurdes.

L'actitud Dadà proposa accions de pertorbació amb la finalitat de posar en crisi al sistema; utilitza contra la societat els mateixos procediments que ella; usa en contrasentit les coses a les que ella atribuïa un valor.

Tornant al punt zero, l'actitud Dadà proposa accions de pertorbació amb la finalitat de posar en crisi al sistema; utilitza contra la societat els mateixos procediments que ella; usa en contrasentit les coses a les que ella atribuïa un valor.

Amb els ready-made de Duchamp (un objecte qualsevol presentat com si fos una obra d'art) es dóna valor a una cosa que habitualment no el tenia. En treure l'objecte del context que li és habitual i en el que realitza una funció pràctica, el situa en una dimensió en la que en no haver-hi res d'utilitari tot pot ser estètic. El que determina el valor estètic ja no és un procediment tècnic, sinó un acte mental, una actitud diferent davant de la realitat.

Una conclusió se'n dedueix del plantejament dadaista: si cada individu pot comportar-se de manera artística sempre que trenqui el cercle viciós de les regles socials, ser artista ja no significa exercir una certa professió que requereix una certa experiència, sinó ser o esdevenir lliure.

Principals focus dadaïstes:

Zurich 1916-1920
Al Cabaret Voltaire s'hi troben Ball, Hennings, Slodki, Tzara, Huelsenbeck, Janco, Oppenheimer, Richter, Serner, Arp. Entre les publicacions cal esmentar: "La première aventure céleste de Mn. Antipyrine" de Tzara, "Phantastiche Gabete", poemes de Huelsenbeck, la revista "Dadà", Picàbia edita la revista "391". A la galeria Dadà hi exposen: Klee, Kandinsky, Chirico, Richter, Kokoschka, Macke, Picabia... L'any 1917 es va clausurar per les queixes de la burgesia.

Nova York 1916-1920
Naix per certes idees d'Alfred Stieglitz, fanàtic de la fotografia. La revista "Camera Work" esdevé el portaveu d'un grup de fotògrafs que reclamen amb insistència la consideració d'artistes. Duchamps arriba a Nova York amb una "ampolla plena d'aire de París" per al mecenes Arensberg.

Berlín 1918-1923
El grup el formaven Herzfelde, Grosz, Heartfield, Hausmann, Baader, Jung, Mehring, Hoech, Huelsenbeck. El 1916 les esquerres es separen del SPD i creen el grup Spartakus; Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht publiquen les "Cartes Spartakus" oposant-se a la guerra. Es publiquen en aquell moment "Neue Jugend" revista política-literària editada per Herzfelde i Heartfield, i "Die Freie Strasse", de tendència anarquista editada per Jung i Hausmann. El 1918, amb el final de la guerra, dimiteix Guillem II i és proclamada la República. Baader es presenta com a diputat al Reichstag i no és elegit; Heartfield entra al KPD (partit comunista). Es publica el primer manifest Dadà i es funda el Club Dadà que organitzarà 12 vetllades-conferències entre 1918 i 1920. El 1920 es funda la Lliga antibolxevic i el "Freikorps" per a combatre la revolució i el partit nazi (NSDAP). Luxemburg i Liebknecht són detinguts i assassinats. Baader a la reunió inaugural de la República alemanya, en el teatre de l'estat de Weimar, llença un pamflet, "el cavall verd", on proposa la seva candidatura a la presidència de la República.

París
Actuacions: canten a cor al Saló dels Independents els Manifests i a la Universitat Popular davant d'un públic obrer. Exposició: hi participen Gris, Chirico, Leger, Picabia. Música: Satie, Auric, Milhaud, Poulenc, Cliquet. Publicacions: "Cannibale", "Z", "Proverbe", "El calendari del cor abstracte", "Antologia de l'humor negre".

L'utilització de l'atzar i l'absurd:

L'acceptació de l'absurd, de l'irracional i de l'instintiu fa que el grup Dadà es trobi confrontat amb una creença radical en la incredulitat i amb un menyspreu total per l'art. No es parlava d'art, sinó d'anti-art, perquè l'art "comercial" no tenia cap valor als seus ulls. Cercaven un mitjà que tornés a convertir l'art en un instrument significatiu de vida.

El refús radical de l'art propagat per Dadà era, en darrera instància, profitós per a l'art. La sensació de trobar-se alliberat de tota regla, de tot interès comercial, dels elogis de la crítica, malgrat el desprestigi que provocaven en el públic, era un notable estimulant. Aquesta llibertat de no haver de preocupar-se per a res, l'absència total de qualsevol oportunisme els apropava a les font de l'art. La manca de tota finalitat preconcebuda els permetia estar atents al que és desconegut i extreure'n els seus ensenyaments.

L'atzar ha de ser un nou estimulant en la creació artística i, de fet, es pot considerar el descobriment més gran de Dadà. Gràcies a l'atzar prenen consciència dels fet que potser l'univers conegut no ens és tan familiar com es pretenia de fer-nos veure. Així, l'atzar esdevé el seu símbol distintiu. L'atzar havia creat una nova dimensió en l'àmbit de l'art gràcies a la tècnica de les correspondències, les associacions fragmentàries d'idees i les insòlites combinacions de paraules i sons.

Què és l'atzar? És el procediment màgic que ens permet transposar les barreres de la causalitat i de l'expressió conscient, tornant més aguda la visió i la percepció interior fins arribar a l'aparició de noves cadenes d'idees i experiències. L'atzar és aquest subconscient que Freud havia descobert cap als anys 1900. El dadaisme és, per tant, l'únic pont entre l'expressionisme i el surrealisme.

Curiositats:

Com fer un poema dadaista, per Tristán Tzara:

1. Agafa un periòdic i unes tisores

2. Elegeix en el periòdic un article de la llargària del poema.

3. Retalla el article, amb molta cura, paraula a paraula.

4. Fica-les en una bossa.

5. Agita-la suaument.

6. Trau cada retall un a un.

7. Còpia en el ordre en que han eixit de la bossa.

8. Ja has acabat de composar el poema.

9.Dalt pots observar el resultat.

Bibliografia: http://cv.uoc.es/%7E982_04_005_01_web/fitxer/dada.html