SOMNI Nº 1

Gràcies a mi

Aquest somni és de quan jo tenia huit anys.

Jo jugava a futbol. El Real Madrid, el millor equip de futbol del món, m'acabava de fitxar. La meua primera aspiració de vida estava complida. La temporada es va pasar rapidísima. Vam golejar al Barça 8-1. En el Camp Nou, 0-6. Als altres grans rivals els vam golejar i estavem fent una temporada fabulosa. El rival més defícil va ser el campió de l'any passat: el Benidorm. A aquest equip el vam guanyar només 1-0 en ambdós camps. El final de temporada havia arribat: érem campions de lliga i de copa. Jo era pichichi. Però encara ens faltava el partit més important: la final de la UEFA Champions League contra el F.C. Barcelona. El ambient de l'estadi de Foietes era alucinant. No cavia ni un espectador. El partit va estar molt igualat: anàvem 9-9 al final del partit i en la prórroga va passar lo pillor: a dos minuts del final anàven ells guanyant 9-11. Peró jo vaig ficar tres gols en dos minuts i vam guanyar la Copa de la Champions. De repent em vaig alçar del llit i vaig dónar conter que havia sigut un somni, però molt real.

SOMNI Nº 2

La nit a París

Este somni l'he sonyat aquesta última nit.

Era de nit. A la vorera del riu Sena estava jo i la xica que m'agrada en el restaurant de més luxe de tot París. El viatge m'havia costat una pasta gansa, però tot havia valgut la pena era el moment de disfrutar de la nit i el millor sopar que se m'ha quedat grabat en la ment. Tot anava de cine: havíem sopat els nostres menjars favorits, estaven disfrutant de l'ambient, l'orquesteta del restaurant ens estava dedicant la cançó d'amor de Queen: One Year of Love... Tot anava sobre rodes: les hores es pasaven com a segons, però al final quan estava decidit a fer lo que anava a fer, vaig aparéixer en la meua habitació: tot havia sigut un somni.

SOMNI Nº 3

La meua vida de pirata

Aquest somni el vaig sommiar allà per octubre.

Corria l'any 1822. A les illes del Carib tot el món volia ser un soldat de la corona britànica per a lluita r contra els pirates. tots menys un xiquet: jo. Tenia dotze anys i la meua vida havia sigut molt desgraciada. De xicotet vaig perdre als meus pares i al meu germà. No tenia res, excepte la família que m'adoctà: la família del governador. A mi no m'agradava gens auesta família. Desde son pare fins al fill de la meua edat, tots eren una panda de hipócrites i insensibles que disfrutaven del mal de les altres persones. En fi, no m'agradaven gens, és més els odiava, però si em donavem maenjar tots els dies... El cas es que, d'aquells sentiments negatius, vaig decidir ser pirata, no per fer mal a la gent, sinò per salvar-los de les males desgràcies que fejen el personatges de la corona. Quan tenia divuit anys, em vaig anar d'aquella casa per tal de conéixer mon i conseguir un vaixell per a fer pirateria contra la corona i no contra el poble. Vaig aconseguir una flota de més de cent vaixells. La corona estava en ple declivi i jo anava aconseguir el meu somni... Però en els meus moments de glòria, unes mutimillonàries sumes de diners van fer que el meu millor amic em delatara. Vaig vore en aquell moment que l'amistat més bona té també preu. El cas es que, justa quan m'anaven a ahorcar, em vaig despertar.

SOMNI Nº 4

La platja i la balena

Aquest somni va ocórrer quan tenia set anys.

Era un dia càlid d'estiu. El calor es notava fins en l'aigua. Sobre les dos del migdia, estava en el aigua nadant an un ritme digne de récord olímpic. Vaig acabar molt cansat però no em vaig donar conter i em vaig dormir en l'aigua. Al cab d'unes dos hores, la sal que s'hi havia almacenat en el meu cos, em va despertar, estava en mig de la mar, però no hi veia costa per ningún costat. Vaig començar a pedir auxili, però ningú em contestava. Estava a soles. Vaig començar a nadar cap a cap lloc ni direcció. Estava totalment perdut. No savia que fer. De repent, la mar comença a temblar i al cab d'uns cinc minuts eterns de intens pànic, apareguè una balena i va començar a perserguirme. Per molt que nadava, la balena cada vegada estava més a prop i al final acabà menjant-me. Vaig tancar els ulls per a no vore res i oblidar el que hi havia passat, pero no podia. Vaig acabr el el fons de la suea panxa. Em vaig dormir perquè estava molt cansat. Al dia següent, em vaig alçar, però en vegada d'estar en la panxa de la balena em vaig alçar en el llit de la meua habitació i vaig descobrir que tot havia sigut un mal somni.

EL DADAISME

Què és el Dadà?:
Dadà no va aparèixer tant com un moviment sinó com un anti-moviment, com una proposició de liquidació general dels monopolis artístics: Dadà instaura el desordre i l'anarquia en totes les disciplines de l'art. La paradoxa de Dadà és que, gràcies a la seva empresa de destrucció va proporcionar als seus representants més intolerants nous materials de creació.
Orígens:
Davant la Primera Guerra Mundial dues foren, a grans trets, les postures. Els qui consideraven que la guerra era un pas en fals, una desviació de la línia racional de la història i que, per tant, calia retornar al camí de la raó; l'art hi podia contribuir (és la postura del constructivisme, l'arquitectura racional i el disseny). També hi ha qui considerava la guerra com una conseqüència lògica de l'evolució del capitalisme i que, per tant, calia negar la història passada, i per això preconitzen un retorn al punt zero (és la postura dadaista).
Dadà naix a Zurich l'any 1916, ateses les particularitats i l'ambient de la ciutat: era el cor de la pau. El grup inicial estava format per Hans Arp (poeta i pintor, col·laborador a Der Blaue Reiter), Richard Huelsenbeck (poeta), Tristan Tzara (filòsof), Manel Janco (arquitecte), Hugo Ball (home de teatre alemany).
El mot Dadà es va elegir obrint un diccionari a l'atzar i que designa un cavall en llenguatge infantil francès, o una fórmula afirmativa eslava, o una associació d'idees entre el plaer de la procreació i el cotxet infantil, o la cua d'una vaca sagrada segons els negres Kru d'Àfrica, o el nom dels daus i de la mare en una regió italiana... "Una paraula ha nascut... no sé com" (Tristan Tzara).
Ball va fundar el cabaret Voltaire (1 febrer 1916) amb la finalitat de recordar que, més enllà de la guerra i les nacionalitats, hi havia uns quants homes independents que vivien amb altres ideals. Va ser, al començament, una barreja de societat literària, galeria d'exposició i teatre. Hi alternaren les conferències doctes sobre pintura, filosofia xinesa..., amb les demostracions més escandaloses encaminades a minar tota autoritat tradicional.
Característiques:
L'any 1913, F. Picabia llença la idea d'un art que no és més que un gest, una actitud, un signe. La seva finalitat és:

• Ironitzar i desmitificar tots els valors de la cultura passada, present i futura.
  
• Fer manifestacions conscientment desconcertants i escandalitzadores.
  
• Demostrar, amb la seva praxis, la impossibilitat de qualsevol tipus de relació entre l'art i la societat: l'autèntic art serà l'anti-art.
  
• En negar tot el sistema de valors es nega a sí mateix com a valor i també com a funció. Es limita així a la pura acció immotivada, gratuïta, desmitificant.
  
• No vol produir obres d'art sinó “produir-se" en intervencions imprevisibles, insensates i absurdes.

L'actitud Dadà proposa accions de pertorbació amb la finalitat de posar en crisi al sistema; utilitza contra la societat els mateixos procediments que ella; usa en contrasentit les coses a les que ella atribuïa un valor.

Tornant al punt zero, l'actitud Dadà proposa accions de pertorbació amb la finalitat de posar en crisi al sistema; utilitza contra la societat els mateixos procediments que ella; usa en contrasentit les coses a les que ella atribuïa un valor.

Amb els ready-made de Duchamp (un objecte qualsevol presentat com si fos una obra d'art) es dóna valor a una cosa que habitualment no el tenia. En treure l'objecte del context que li és habitual i en el que realitza una funció pràctica, el situa en una dimensió en la que en no haver-hi res d'utilitari tot pot ser estètic. El que determina el valor estètic ja no és un procediment tècnic, sinó un acte mental, una actitud diferent davant de la realitat.

Una conclusió se'n dedueix del plantejament dadaista: si cada individu pot comportar-se de manera artística sempre que trenqui el cercle viciós de les regles socials, ser artista ja no significa exercir una certa professió que requereix una certa experiència, sinó ser o esdevenir lliure.

Principals focus dadaïstes:

Zurich 1916-1920
Al Cabaret Voltaire s'hi troben Ball, Hennings, Slodki, Tzara, Huelsenbeck, Janco, Oppenheimer, Richter, Serner, Arp. Entre les publicacions cal esmentar: "La première aventure céleste de Mn. Antipyrine" de Tzara, "Phantastiche Gabete", poemes de Huelsenbeck, la revista "Dadà", Picàbia edita la revista "391". A la galeria Dadà hi exposen: Klee, Kandinsky, Chirico, Richter, Kokoschka, Macke, Picabia... L'any 1917 es va clausurar per les queixes de la burgesia.

Nova York 1916-1920
Naix per certes idees d'Alfred Stieglitz, fanàtic de la fotografia. La revista "Camera Work" esdevé el portaveu d'un grup de fotògrafs que reclamen amb insistència la consideració d'artistes. Duchamps arriba a Nova York amb una "ampolla plena d'aire de París" per al mecenes Arensberg.

Berlín 1918-1923
El grup el formaven Herzfelde, Grosz, Heartfield, Hausmann, Baader, Jung, Mehring, Hoech, Huelsenbeck. El 1916 les esquerres es separen del SPD i creen el grup Spartakus; Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht publiquen les "Cartes Spartakus" oposant-se a la guerra. Es publiquen en aquell moment "Neue Jugend" revista política-literària editada per Herzfelde i Heartfield, i "Die Freie Strasse", de tendència anarquista editada per Jung i Hausmann. El 1918, amb el final de la guerra, dimiteix Guillem II i és proclamada la República. Baader es presenta com a diputat al Reichstag i no és elegit; Heartfield entra al KPD (partit comunista). Es publica el primer manifest Dadà i es funda el Club Dadà que organitzarà 12 vetllades-conferències entre 1918 i 1920. El 1920 es funda la Lliga antibolxevic i el "Freikorps" per a combatre la revolució i el partit nazi (NSDAP). Luxemburg i Liebknecht són detinguts i assassinats. Baader a la reunió inaugural de la República alemanya, en el teatre de l'estat de Weimar, llença un pamflet, "el cavall verd", on proposa la seva candidatura a la presidència de la República.

París
Actuacions: canten a cor al Saló dels Independents els Manifests i a la Universitat Popular davant d'un públic obrer. Exposició: hi participen Gris, Chirico, Leger, Picabia. Música: Satie, Auric, Milhaud, Poulenc, Cliquet. Publicacions: "Cannibale", "Z", "Proverbe", "El calendari del cor abstracte", "Antologia de l'humor negre".

L'utilització de l'atzar i l'absurd:

L'acceptació de l'absurd, de l'irracional i de l'instintiu fa que el grup Dadà es trobi confrontat amb una creença radical en la incredulitat i amb un menyspreu total per l'art. No es parlava d'art, sinó d'anti-art, perquè l'art "comercial" no tenia cap valor als seus ulls. Cercaven un mitjà que tornés a convertir l'art en un instrument significatiu de vida.

El refús radical de l'art propagat per Dadà era, en darrera instància, profitós per a l'art. La sensació de trobar-se alliberat de tota regla, de tot interès comercial, dels elogis de la crítica, malgrat el desprestigi que provocaven en el públic, era un notable estimulant. Aquesta llibertat de no haver de preocupar-se per a res, l'absència total de qualsevol oportunisme els apropava a les font de l'art. La manca de tota finalitat preconcebuda els permetia estar atents al que és desconegut i extreure'n els seus ensenyaments.

L'atzar ha de ser un nou estimulant en la creació artística i, de fet, es pot considerar el descobriment més gran de Dadà. Gràcies a l'atzar prenen consciència dels fet que potser l'univers conegut no ens és tan familiar com es pretenia de fer-nos veure. Així, l'atzar esdevé el seu símbol distintiu. L'atzar havia creat una nova dimensió en l'àmbit de l'art gràcies a la tècnica de les correspondències, les associacions fragmentàries d'idees i les insòlites combinacions de paraules i sons.

Què és l'atzar? És el procediment màgic que ens permet transposar les barreres de la causalitat i de l'expressió conscient, tornant més aguda la visió i la percepció interior fins arribar a l'aparició de noves cadenes d'idees i experiències. L'atzar és aquest subconscient que Freud havia descobert cap als anys 1900. El dadaisme és, per tant, l'únic pont entre l'expressionisme i el surrealisme.

Curiositats:

Com fer un poema dadaista, per Tristán Tzara:

1. Agafa un periòdic i unes tisores

2. Elegeix en el periòdic un article de la llargària del poema.

3. Retalla el article, amb molta cura, paraula a paraula.

4. Fica-les en una bossa.

5. Agita-la suaument.

6. Trau cada retall un a un.

7. Còpia en el ordre en que han eixit de la bossa.

8. Ja has acabat de composar el poema.

9.Dalt pots observar el resultat.

Bibliografia: http://cv.uoc.es/%7E982_04_005_01_web/fitxer/dada.html

SIGMUND FREUD I LA SEUA PSICOANÀLISI

Biografia:
Sigmund Schlomo Freud (6 de maig de 1856 - 23 de setembre de 1939) va nàixer a Freiberg, Moràvia (ara coneguda com Pribor a la República Txeca). Quan encara era un nen la seva família es traslladà a Viena. Els primers anys de Freud són poc coneguts ja que va destruir els seus escrits personals en dues ocasions, la primera vegada al 1885 i de nou al 1907.
Va començar a interessar-se en la hipnosi i en com podia utilitzar-se per a ajudar als malalts mentals. Més tard abandonà la hipnosi en favor de l'«associació lliure» i l'anàlisi dels somnis per desenvolupar el que actualment es coneix com «la cura de la parla». Aquests elements esdevingueren el punt de partida de la psicoanàlisi. Freud es va interessar especialment en la histèria i en la neurosi.
Morí a Londres el 1939.
L'antisemitisme:
Les preocupacions de Freud per l'antisemitisme són tant a nivell personal, com en relació amb el seu treball teóric, i, també, com objecte d'estudi.Amb motiu de les persecucions antisemites a Europa, la seva familia va haver d'anar-se cap a Viena i després de l'annexió d'Àustria per part de l'Alemanya nazi, va marxar cap a Londres.
Freud veia en l'antisemitisme un dels impediments més importants per al desenvolupament al món de la seva teoria psicoanalítica. Per aquest motiu són nombroses les accions de Freud tendents a aconseguir que el Moviment Psicoanalític deixés de ser patrimoni quasi exclusivament de l'ambient jueu il·lustrat vienès.
Sobre l'antisemitisme com objecte d'estudi, el Pare del Psicoanàlisi va tractar en el seu llibre Moisès i el monoteisme. 'Va interpretar que les arrels de l'antisemitisme es trobaven en l'inconscient, com resultat de la gelosia per la pretensió jueva de ser "el primogènit, fill favorit de Déu Pare", pel temor a la circuncisió, associat a la por de la castració, i el "rencor contra la nova religió".
L'inconscient:
Freud, però, suggerí que no som totalment conscients de tots els nostres pensaments, i sovint actuem per raons que no tenen res a veure amb el que pensem. El concepte d'inconscient fou revolucionari i proposava que la ment es dividia en capes o nivells.
Al llibre "La interpretació dels somnis" Freud explicà l'argument de l'existència de l'inconscient i, també, desenvolupà un mètode per a aconseguir l'accés a ell.
El preconscient (subconscient) fou descrit com la capa entre el conscient i l'inconscient, a la qual podem tenir accés amb una mica d'esforç.
La repressió té gran importància en el coneixement de l'inconscient. D'acord amb Freud, les persones sovint experimenten pensaments i sentiments que són tan dolorosos que no poden aguantar-ho. Aquests pensaments i sentiments —i els records associats a ells— no poden, segons sostenia Freud, ser expulsats de la ment, però poden ser expulsats del conscient. Llavors arriben a formar part de l'inconscient.
Encara que més tard Freud intentà trobar patrons de repressió entre els seus pacients que esdevinguessin un model general per la ment, observà que els seus diferents pacients reprimien fets diferents. A més, Freud observà que el procés de la repressió és, en si mateix, un acte no conscient. En altres paraules, l'inconscient era a la vegada causa i efecte de la repressió.
Freud buscà una explicació de com operava l'inconscient proposant que tenia una particular estructura. Proposà que l'inconscient estava dividit en tres parts: el Jo, l'Alló i el Superjo.
La teoria de la personalitat:
L'allò:
L'allò és l'element més primitiu de l'estructura la personalitat. Quan una persona naix, tan sols està dotat d'allò, que és totalment inconscient,ir-racional i el dipòsit on es troben les nostres pulsions. Aquestes últimes les podríem definir com energies o motivacions que tenen el seu origen en una necessitat biològica i la seva finalitat és suprimir aquesta tensió creada amb la satisfacció que busquen per poder tornar a l'equilibri inicial.
Freud les divideix en dues :

• Pulsions d'autoconservació : són les encarregades de preservar la vida individual. Serien aquelles pulsions que ens impulsen a buscar menjar,aigua,etc.
• Pulsions sexuals : són aquelles que preserven la vida de l'espècie, i també les que procuren plaer ; l'energia d'aquestes últimes l'anomena libido

Més tard Freud fa una modificació d'aquesta teoria, afegint la seva creença de què tothom té la idea inconscient de morir. Unifica la seva primera classificació en tan sols una, l'Eros, i afegeix un nou tipus de pulsió: Thanatos.La primera procura la vida, la necessitat d'estimar, mentre que la segona es dirigeix cap a la mort, la destructivitat. El fet que l'allò sigui irracional fa que es necessite satisfer immediatament les seves necessitats i preservar el principi de plaer. Una altra característica de l'allò és que es troba al marge de la moral, i per això no sap diferenciar les pulsions acceptables de les que no ho són.

El jo:

Aquest últim sorgeix de la modificació parcial de l'allò sota les influències i estímuls que rep del món exterior. A mesura que la persona creix, el jo es va enriquint amb les experiències i aprenentatges que va acumulant, i que li permeten adaptar-se a aquest món. El jo és l'encarregat de controlar les pulsions que provenen de l'allò, a través del principi de realitat; aquest estipula que la recerca del plaer estarà determinada per les condicions externes, posposant-lo si és necessari.

L'àllò envia una pulsió cap al jo, però aquesta ha de passar pel filtre del superjo. Si aquest la considera acceptable, la deixarà passar, però si no, actuarà de barrera i no la deixarà passar. Arriba un moment en què el jo es troba tan pressionat, tant per l'allò com pel superjo, que s'ha de defensar d'alguna manera. Això ho fa a través dels anomenats mecanismes de defensa, que no són més que mitjans que utiliza el jo per donar sortida a les pulsions inacceptable, i evitar així l'angoixa. El que fa és bloquejar inconscientment aquestes pulsions o les distorsiona per tal que siguin menys amenaçants. Alguns exemples d'aquests mecanismes de defensa són :

• Sublimació : consisteix en canalitzar els desitjos (pulsions fetes conscients) que es consideren inacceptables cap a activitats que es consideren sublims, és a dir, que reben un gran reconeixement. Per exemple, una persona sent desitjos de matar al seu germà, i ho canalitza en escriure una novel·la on el protagonista mata al seu germà.
• Racionalització : consisteix en intentar trobar una explicació racional i argumentada als nostres desitjos o actes
• Negació : consisteix en negar experiències que són desagradables o massa doloroses per poder competir amb elles.

El superjo:

És l'encarregat de reprimir i controlar les pulsions, i podríem dir que és el fruit de la pressió social imposada sobre les persones. Es forma a través de l'educació de la persona.El seu paper fonamental és decidir el que és acceptable del que no ho és per tal que l'individu es pugui adaptar en la societat que viu. El superjo el podríem dividir en dues parts :

• Consciència moral : correspondria a la part que internalitza els costums, els càstics, les restriccions morals, etc.
• Ideal del jo : correspondria a un model de persona, és a dir, a la recerca de la perfecció. Quan una persona intenta seguir aquest ideal està satisfeta amb ella mateixa, però en canvi, si fa alguna cosa incompatible amb ell se sent culpable.

Freud creia que la gent viu en societat perquè els interessa, però això provoca que les persones hagin de restringir les seves pulsions, ja que sinó la convivència seria impossible.

Un Jo saludable proporciona l'habilitat per a adaptar-se a la realitat i interactuar amb el món exterior d'una manera que sigui còmode per a l'Allò i el Superjo. En general, l'afirmació de què la ment no és una cosa monolítica i homogènia segueix tenint una enorme influència sobre la gent fora del camp de la psicologia. Malgrat tot, molts han qüestionat o rebutjat aquesta teoria que afirma que la ment està dividida en aquests tres components. Freud estava especialment interessat en la dinàmica relació entre aquestes tres parts de la ment.

Freud esperava provar que el seu model, basat en observacions de la classe mitja austríaca, fos universalment vàlid. Va utilitzar la mitologia grega i la etnografia contemporània com a models comparatius. Per a indicar fins a quin punt desitgem l'incest, i com és reprimit aquest desig es va fixar en les tragèdies gregues Èdip (Rei de Sófocles)i Electra.

Complex d'Èdip i d'Electra:

El complex d'Èdip planteja la idea que, durant l'etapa genital del desenvolupament del nen (una de les etapes psicosexuals), aquest comença a sentir atracció sexual envers el progenitor del sexe oposat. El nen se sent atret per la mare i comença a odiar el pare, ja que aquest té a la mare. Aleshores es desenvolupa un sentiment de culpa ja que el nen sap que no està bé odiar el pare. Aquest conflicte es resol mitjançant la identificació, en què el nen adopta característiques del pare.
Tot i que molts cops s'utilitza el nom de "complex d'Èdip" indistintament per a ambdós sexes també es pot anomenar complex d'Electra l'etapa de desenvolupament psicosexual corresponent per a la nena per a distingir-la de la del nen.

El mètode terapèutic:

Freud esperava que la seva investigació proporcionés una sòlida base científica per al seu mètode terapèutic. L'objectiu de la teràpia Freudiana, o psicoanàlisi, era portar al conscient els pensament i sentiments reprimits i així permetre al pacient desenvolupar un Jo més fort. Bàsicament, es tracta de portar els pensaments i sentiments de l'inconscient al conscient induint al pacient a parlar mitjançant l'”associació lliure” i a parlar dels seus somnis. Un altre element important de la psicoanàlisi és la relativa falta d'implicació per part del psicoanalista, per tal que el pacient projecte els seus pensaments i sentiments sobre l'analista. A través d'aquest procés, anomenat transferència, el pacient pot reconstruir i resoldre conflictes reprimits (causants de la seva malaltia), especialment conflictes de la infància amb els seus pares.

Bibliografia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sigmund_Freud

QUI ÉS RAIMON? LLETRES DELS DISCOS DE RAIMON

Raimon

Raimon (Xàtiva, 1940) és un cantant valencià, un dels membres més representatius de la història contemporània de la cançó en català i amb major reconeixement internacional (juntament amb Llach, Serrat o Maria del Mar Bonet) de tot el domini lingüístic.

Nascut Ramon Pelegero Sanchis al carrer Blanc de Xàtiva -lloc citat en algunes de les seues cançons- el 2 de desembre de 1940, de jovenet va treballar un parell d'anys a l'emissora de ràdio de la seua ciutat, on s'introduí en el món del disc i va conéixer les interpretacions d'artistes tan diversos com Juliette Gréco, els Platters o Juanito Valderrama.

Disc antològic de les seues cançons

Al vent
Al vent,

la cara al vent,

el cor al vent,les mans al vent,

els ulls al vent,

al vent del món.

I tots,

tots plens de nit,

buscant la llum,

buscant la pau,

buscant a déu,

al vent del món.

La vida ens dóna penes,

ja el nàixer és un gran plor:

la vida pot ser eixe plor;

però nosaltresal vent,

la cara al vent,el cor al vent,

les mans al vent,els ulls al vent,

al vent del món.

I tots,

tots plens de nit,

buscant la llum,

buscant la pau,

buscant a déu,

al vent del món.
(1959)

Raimon a l'Olympia

Disset anys
Tots els somnis trencats.

Tots els castells per terra.

Tot allò que hem viscut

tan endins s'ha enfonsat.

Què s'ha fet dels 17 anys?

Què s'ha fet d'aquells ulls,

d'aquelles mans tan pures?

Què s'ha fet, què s'ha fet...?

Tant de cel se n'ha anat,

tanta mort al darrera de tot cor.

Tant de plor,

tant de plor...
(1963)

Cançons de la roda del temps

Cançó d'albada
Desperta,

és un nou dia,

la llumdel sol llevant,

vell guiapels quiets camins del fum.

No deixis res

per caminar i mirar fins al ponent.

Car tot,

en un moment,

et serà pres.
(1963/1966)

Raimon al palau

Treballaré el teu cos
Treballaré el teu cos

com treballa la terra

el llaurador del meu poble:

amb amor i força.

I seràs tu el fruit,

seré jo el fruit,

serem junts el fruit.

Tu i jo, terra i força.

I obrirem junts

els camins que la vida

ens tanca desesperançadament.

Ens farem, serem junts.

En l'únic camí nostre

font i mar, terra i arbre

l'únic camí cert,

el camí de l'amor,

el difícil camí d'amor

on som junts tu i jo.

Treballaré el teu cos...
(1965)

Sobre la pau. Contra la por (Olympia 2)

Sobre la pau
De vegades la pau

no és més que por:

por de tu, por de mi,

por dels homes

que no volem la nit.

De vegades la pau

no és més que por.

De vegades la pau f

a gust de mort.

Dels morts per sempre,

dels que són només silenci.

De vegades la pau

fa gust de mort.

De vegades la pau

és com un desert

sense veus ni arbres,

com un buit immens

on moren els homes.

De vegades la pau

és un desert.

De vegades la pau

tanca les boques

i lliga les mans,

només et deixa

les cames per fugir.

De vegades la pau.

De vegades la pau

no és més que això:

una buida paraula

per a no dir res.

De vegades la pau.

De vegades la pau

fa molt més mal;

de vegades la pau

fa molt més mal.

De vegades la pau.
(1967)

Per a destruir aquell qui l'ha desert

Desert d'amics
Desert d'amics, de béns e de senyor,

en estrany lloc i en estranya contrada,

lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,

ma voluntat e pensa caitivada,

me trob del tot en mal poder sotsmès,

no vei algú que de mé s'haja cura,

e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,

de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res;

ara em content de ço qui em fai tristura,

e los grillons lleugers ara preu més

que en lo passat la bella brodadura.

Fortuna vei que ha mostrat son volersus mé,

volent que en tal punt vengut sia;però no em cur,

pus hai fait mon deveramb tots los bons

que em trob en companyia.

Tots aquests mals no em són res de sofriren

esguard d'u qui al cor me destentae

em fai tot jorn d'esperança partir:

com no vei res que ens avanç

d'una espentaen acunçar nostre deslliurament.

Deserts d'amics, de béns e de senyor,

en estrany lloc i en estranya contrada...
(1970)

Raimon

Cantarem la vida
Cantarem la vida,

cantarem la nostra vida

de poble que no vol morir.

Lluitarem amb forca,

lluitarem amb tota la força

per l'única possible, perseguida,

vida nostra.

I guanyarem l'esperança, sí,

pujarem al camp de l'esperança,

temps i temps negada, arrancada i trencada.

Sí, guanyarem l'esperança,

l'esperança de viure lliures i en pau.

Cantarem la vida,

cantarem la nostra vida

de poble que no vol morir.

Cantarem.
(1964)

Raimon en Montevideo

Contra la por
Anem dient les coses pel seu nom!

Si no trenquem el silenci

morirem en el silenci.

Contra la por és la vida,

contra la por és l'amor,

contra la por som nosaltres,

contra la por sense por.

Anem dient les coses pel seu nom!

Tots els que han sofert

el pes de la immensa bota

i l'afilada espasa,

saben el que és la por,

i saben que és difícil

dir les coses pel seu nom.

Contra la por és la vida,

contra la por és l'amor,

contra la por som nosaltres,

contra la por sense por,

sense por, sense por.
(1968)

En vivo

Al vent
Al vent,

la cara al vent,

el cor al vent,

les mans al vent,

els ulls al vent,

al vent del món.

I tots,

tots plens de nit,

buscant la llum,

buscant la pau,

buscant a déu,

al vent del món.

La vida ens dóna penes,

ja el nàixer és un gran plor:

la vida pot ser eixe plor;

però nosaltresal vent,

la cara al vent,

el cor al vent,

les mans al vent,

els ulls al vent,

al vent del món.

I tots,

tots plens de nit,

buscant la llum,

buscant la pau,

buscant a déu,

al vent del món.
(1959)

A Víctor Jara

No em pren així com al petit vailet
No em pren així com al petit vailet

qui va cercant senyor qui festa el faça,

tenint-lo cald en lo temps de la glaça

e fresc, d'estiu, com la calor se met;

preant molt poc la valor del senyor

e concebent desalt de sa manera,

veent molt clar que té mala carrera

de canviar son estat en major.

¿Com se farà que visca sens dolor

tenint perdut lo bé que posseïa?

Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,

que mai porà tenir estat millor.

Doncs, ¿què farà, puix altre bé no el resta,

sinó plorar lo bé del temps perdut?

Veent molt clar per si ser decebut,

mai trobarà qui el faça millor festa.

Jo són aquell qui en lo temps de tempesta,

quan les més gents festegen prop los focs

e pusc haver ab ells los propris jocs,

vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,

servint senyor qui jamés fon vassall

ne el venc esment de fer mai homenatge,

en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:

solament diu que bon guardó no em fall.

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:

herbes no es fan males en mon ribatge.

Sia entès com dins en mon coratgelos

pensaments no em devallen avall.
(1970)

Campus de Bellaterra

El País Basc
Tots els colors del verd

sota un cel de plom

que el sol vol trencar.

Tots els colors del verd

en aquell mes de maig.

Portava el vent la força

d'un poble que ha sofert tant.

Portava la força el vent

d'un poble que ens han amagat.

Tots els colors del verd

sota un cel ben tancat.

I l'aigua és sempre vida

entre muntanyes i valls.

I l'aigua és sempre vida

sota la grisor del cel.

Tots els colors del verd

en aquell mes de maig.

És tan vell i arrelat,

tan antic com el temps

el dolor d 'aquella gent.

És tan vell i arrelat com

tots els colors del verd

en aquell mes de maig.

Tots els colors del verd,

gora Euskadi, diuen fort

la gent, la terra i el mar

allà al País Basc.
(1967)

El recital de Madrid

Só qui só
Só qui só, que no só io,

puix d'amor mudat me só.

Io crec cert que res no sia,

o, si só, só fantasia,

o algun home que somia

que ve alcançar algun do,

puix d'amor mudat me só.

Só del tot transfigurat;

só aquell que era llibertat,

i ara d'amors cativat

me veig molt fora raó,

puix d'amor mudat me só.

Si só, puix que en lo món visc

i a mi mateix avorrisc,

i segons que discernisc

veig la qui em dóna passió

puix d'amor mudat me só.
(1973)

Lliurament del camp

Qui pregunta ja respon
Quants homes calen per a fer un país,

quants països per a fer el món,

quantes llibertats per a fer la democràcia:

llibertats.

Quantes cases calen per a fer un carrer,

quants carrers per a fer una ciutat,

quants arbres per a fer un espai verd,

un espai verd.

Quants obrers calen per a fer una classe obrera,

quants burgesos calen per a fer una burgesia,

quantes lluites per a vèncer,quantes lluites.

Quantes "apertures" calen per a trencar la tancadura,

quants pagesos calen per a fer una pagesia,

quantes amnisties calen per a fer l'amnistia,

l'amnistia.

Això em preguntava el vent a mi mateix,

això em preguntava jo a mi mateix.

Qui pregunta ja respon,

qui respon també pregunta.

Un home no fa un país,un país no fa el món,

una llibertat no fa la democràcia,

llibertat.

Una casa no fa un carrer,

un carrer no fa una ciutat,

un arbre no fa un espai verd,

un espai verd.

Un obrer no fa una classe obrera,

un burgès no fa una burgesia,

una lluita no fa la victòria,

una lluita.

Una "apertura" no trenca la tancadura,

un pagès no fa una pagesia,

una amnistia no fa l'amnistia,

l'amnistia.

Això em preguntava el vent a mi mateix,

això em preguntava jo a mi mateix.

Qui pregunta ja respon,

qui respon també pregunta.
(1976)

Quan l'aigua es queixa

Als matins a ciutat
Als matins, a ciutat, quan l'aigua es queixa

als milions d'aixetes de les cases,

va rebotant la son entre paret

si va esmicolant-se, va esmicolant-se.

Mentre els ulls mig tancats no veuen res,

s'enrotllen i criden les persianes.

Quan encara és fosc a les finestres,

és l'hora en què el gran buit ens omple el cap.

Soroll somort de cotxes i autobusos

i alguna veu que sorgeix rogallosa

arriben lentament a les orelles:

el so ajuda la llum a fer-se dia.

Al metro el baf o la pudor somien,

i a poc a poc s'entelen tots els cossos,

es veuen moltes cares de filòsofs

cristall endins del cansament dels homes.

Cada moment es viu amb la renúncia

d'altres moments que no vindran mai més.

Ho has sabut sempre i ara també ho sents:

groc és el temps de totes les nostàlgies.

Als matins, a ciutat, quan l'aigua es queixa,

és l'hora en què el gran buit ens omple el cap.

El so ajuda la llum a fer-se dia

cristall endins del cansament dels homes.

Als matins, a ciutat, quan l'aigua es queixa...
(1978)

Totes les cançons

En tu estime el món
En tu estime el món,

la terra i la gent d'on véns,

en tu estime.

I sé que en tu és més fort el dolor

i més intensa l'alegria de viure,

i és en tu on creix la vida

i és en tu on em sent lliure.

En tu estimaria fins i tot

l'absurda vinguda de la mort,

i és en tu que estime

les dolces dimensions del teu cos.

En tu estime el món,

la terra i la gent d'on véns,

en tu estime, en tu,

perquè a tu t'estime,

en tu, en tu, en tu...
(1965)

Entre la nota i el so

Entre la nota i el so
Entre la nota i el so,

amb la paraula cantada,

el gruix de tot el meu viure

vos intente donar cada vegada.

Què diré jo de l'aigua

que no m'haja dit l'aigua?

Ah.

Ben impregant de soletat

el meu cant vol ser plural,

amb perfum del món dels altres

vénen les cançons a casa.

Què diré jo del foc

que no m'haja dit el foc?

Ah.

Entre tàctiques i estratègies

moltes armes nuclears

van escampant pel planeta,

i ens diuen que són per la pau.

Què diré de la terra

que no m'haja dit la terra?

Ah.

Aquest jo que jo sóc

aquest tu que tu ets

junts podrien ser nosaltres

crec molt ingènuament.

Què diré jo de l'aire

que no m'haja dit l'aire?

Ah.
(1983)

Presències i oblit

Si tu, si jo
Si vols, no vull.

Si véns, no vinc.

Si tens, no tinc.

Si creus, no crec.

Si caus, no caic.

Si prens, no prenc.

Si pots, no puc.

Si veus, no veig.

Si tu, ai, sí.

Si jo, ai, no.

Si ara qui?

Si sí, si no.

Si el mar no és blau.

Si el cel no és gris.

Si tu ja ho saps, jo no ho dic.

Si lluny o a prop, em sents cantar.

Si no m'entens, sóc jo qui perd.

Si tu, ai, sí.

Si jo, ai, no.

Si ara qui?

Si sí, si no.
(1986)

Canta Ausiàs March

Així com cell qui es veu prop de la mort
Aixi com cell qui es veu prop de la mort,

corrent mal temps, perillant en la mar,

e veu lo lloc on se pot resguardar

e no hi ateny per sa malvada sort,

ne pren a me, qui vaig afanys passant,

e veig a vós bastant mos mals delir:

desesperat de mos desigs complir,

iré pel món vostre orgull recitant.
(1969)

Integral

Si un dia vols
Si un dia vols,

si un dia tornes,

em trobaràs com sempre,

si un dia vols.

Potser més sol,

potser més trist que sempre,

si un dia vols,

si un dia tornes.

Encara és forta la lluita

i queda tant per fer,

si un dia vols,

si un dia tornes.

Si un dia vols,

si un dia tornes,

deixaré els llibres

per abraçar-te.

Quan vulgues,

quan tornes.

Si un dia vols,

si un dia tornes.
(1965)

Cançons de mai

Viure junts
Com la llum per mirar

i la son per dormir,

com la nit per vetllar

i la pell per sentir.

Com la veu per cantar

i la vida per viure,

com l'aigua per nadar

i el paper per escriure.

Hem viscut junts,

ben junts

ara fa ja molts anys,

qui sap què ens portarà,

què ens portarà demà.

Com el foc per cremar

i l'amor per patir,

com l'atzar per jugar

i l'amor per gaudir.

Com l'amor per tancar

i l'amor per fer lliure,

com l'amor per matar

i l'amor per reviure.

Hem viscut junts,

ben junts

ara fa ja molts anys,

qui sap què ens portarà,

què ens portarà demà.

I volem viure junts

els temps nous que vindran

i volem lluitar junts

per tot el que hem lluitat.

Com l'amor,

com el foc,

com la veu,

com la llum.
(1996)

Recitals al palau

La mar respira calma
Va morint-se la llum

en un plor de gavines.

L'últim sol de la tarda

besa els llavis de l'aigua.

Al mur blanc dibuixada

l'ombra de la llimera.

El llebeig despentina

el pentinat dels arbres.

La mar respira calma.

La mar respira calma.

Els colors ja cansats

desitjaven nit clara.

Per ponent s'atansaven

núvols a la muntanya.

Pels camins vells de l'aire

amples ales es perden.

On s'amaga la música

cel i terra s'abracen.

La mar respira calma.

La mar respira calma.

Han callat lentament

les veus vives del vespre.

M'he sentit fet de vent,

de lleus hores mandroses.

He palpat la mirada

que llegia la pàgina

del quadern del meu viure

que ara ha estat arrencada.

La mar respira calma.

La mar respira calma.
(1986)

Dotze cançons

Si em mor
Si em mor,

que el cant siga ja realitat,

si em mor,

que les esperances siguen fets

i que d'altres continuen

el que nosaltres continuem.

Si em mor

-quin absurd descans-

ja per sempre lluny de tot

el que més estime, l

luny de tot el que més vull.

Si em mor,

que el cant siga ja realitat.

Si em mor,

que el nostre treball haja guanyat.

Si em mor.

Si em mor.
(1964)

Nova integral

Perduts
Com un déu caigut

l'home avui trist, perdut.

Com un àngel no fet,

buscant-se sense no trobar res.

Com un déu no fet,

com un àngel caigut.

I la vida sembla estranya,

i la mort és esperada.

I quin és el temps,

i quin el sentit?

Caminem perduts,

sols, caminem,

com un home sol.

Com un déu caigut

caminem perduts.

I la vida sembla estranya,

i la mort és esperada.

I quin és el temps

i quin el sentit?

Com un déu no fet,

com un àngel caigut

caminem perduts.
(1964)

Clàssics i no

Cançó de les dones
Dones, l'hivern ja s'acosta;

si voldreu tenir delit,

prenga cascuna marit.

L'estiu bell ab la calor

ja del tot vos ha deixat,

i ara ve l'hivern traïdor,

enemig del despullat.

Les que estau en soledat,

perquè us consoleu de nit,

prenga cascuna marit.

Les que estau forres de roba,

proveïeu al temporal,

i la que és mesella i pobra

recullga's a l'hospital;

mes les que tenen cabal,

perquè seguesquen l'escrit,

prenga cascuna marit.

Les que anau per lo gran gel

casi mortes en est centre,

xupau qualque canyamel

que ab dolçor vos calfe el ventre.

Joves, velles ab bon tempre,

per semblant les que hau parit,

prenga cascuna marit.

Si, dones, vostra campana

ab lo vent bruny per sonar,

lo batall de bona gana

no lo hi deixeu de posar

i ab la fervor del tocarvos

calfareu sens despit:

prenga cascuna marit.

Procurau sense perills

i us aqueixa lo gran fred

beure oli del cetrill

per los matins un poquet:

feu-ho, que és consell discrets

i ho notau al bon sentit:

prenga cascuna marit.
(1971)

Raimon-Espriu Poesia Cantada

Cançó d'albada
Desperta,

és un nou dia,

la llum

del sol llevant,

vell guia

pels quiets camins

del fum.

No deixis res

per caminar

i mirar fins al ponent.

Car tot,

en un moment,

et serà pres.
(1963/1966)

Raimon a l'Olympia

Cantarem la vida
Cantarem la vida,

cantarem la nostra vida

de poble que no vol morir.

Lluitarem amb forca,

lluitarem amb tota la força

per l'única possible,

perseguida, vida nostra.

I guanyarem l'esperança,

sí, pujarem al camp

de l'esperança,

temps i temps negada,

arrancada i trencada.

Sí, guanyarem l'esperança,

l'esperança de viure lliures i en pau.

Cantarem la vida,

cantarem la nostra

vida de poble

que no vol morir.

Cantarem.
(1964)

Bibliografía: http://ca.wikipedia.org/wiki/Raimon

http://www.cancioneros.com/cc.php?NM=13