Raimon
Raimon (Xàtiva, 1940) és un cantant valencià, un dels membres més representatius de la història contemporània de la cançó en català i amb major reconeixement internacional (juntament amb Llach, Serrat o Maria del Mar Bonet) de tot el domini lingüístic.
Nascut Ramon Pelegero Sanchis al carrer Blanc de Xàtiva -lloc citat en algunes de les seues cançons- el 2 de desembre de 1940, de jovenet va treballar un parell d'anys a l'emissora de ràdio de la seua ciutat, on s'introduí en el món del disc i va conéixer les interpretacions d'artistes tan diversos com Juliette Gréco, els Platters o Juanito Valderrama.
Disc antològic de les seues cançons
Al vent
Al vent,
Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.
I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.
La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltresal vent,
la cara al vent,el cor al vent,
les mans al vent,els ulls al vent,
al vent del món.
I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.
(1959)
(1959)
Raimon a l'Olympia
Disset anys
Tots els somnis trencats.
Tots els somnis trencats.
Tots els castells per terra.
Tot allò que hem viscut
tan endins s'ha enfonsat.
Què s'ha fet dels 17 anys?
Què s'ha fet d'aquells ulls,
d'aquelles mans tan pures?
Què s'ha fet, què s'ha fet...?
Tant de cel se n'ha anat,
tanta mort al darrera de tot cor.
Tant de plor,
tant de plor...
(1963)
(1963)
Cançons de la roda del temps
Cançó d'albada
Desperta,
Desperta,
és un nou dia,
la llumdel sol llevant,
vell guiapels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot,
en un moment,
et serà pres.
(1963/1966)
(1963/1966)
Raimon al palau
Treballaré el teu cos
Treballaré el teu cos
Treballaré el teu cos
com treballa la terra
el llaurador del meu poble:
amb amor i força.
I seràs tu el fruit,
seré jo el fruit,
serem junts el fruit.
Tu i jo, terra i força.
I obrirem junts
els camins que la vida
ens tanca desesperançadament.
Ens farem, serem junts.
En l'únic camí nostre
font i mar, terra i arbre
l'únic camí cert,
el camí de l'amor,
el difícil camí d'amor
on som junts tu i jo.
Treballaré el teu cos...
(1965)
(1965)
Sobre la pau. Contra la por (Olympia 2)
Sobre la pau
De vegades la pau
De vegades la pau
no és més que por:
por de tu, por de mi,
por dels homes
que no volem la nit.
De vegades la pau
no és més que por.
De vegades la pau f
a gust de mort.
Dels morts per sempre,
dels que són només silenci.
De vegades la pau
fa gust de mort.
De vegades la pau
és com un desert
sense veus ni arbres,
com un buit immens
on moren els homes.
De vegades la pau
és un desert.
De vegades la pau
tanca les boques
i lliga les mans,
només et deixa
les cames per fugir.
De vegades la pau.
De vegades la pau
no és més que això:
una buida paraula
per a no dir res.
De vegades la pau.
De vegades la pau
fa molt més mal;
de vegades la pau
fa molt més mal.
De vegades la pau.
(1967)
(1967)
Per a destruir aquell qui l'ha desert
Desert d'amics
Desert d'amics, de béns e de senyor,
Desert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.
Eu hai vist temps que no em plasia res;
ara em content de ço qui em fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son volersus mé,
volent que en tal punt vengut sia;però no em cur,
pus hai fait mon deveramb tots los bons
que em trob en companyia.
Tots aquests mals no em són res de sofriren
esguard d'u qui al cor me destentae
em fai tot jorn d'esperança partir:
com no vei res que ens avanç
d'una espentaen acunçar nostre deslliurament.
Deserts d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada...
(1970)
(1970)
Raimon
Cantarem la vida
Cantarem la vida,
Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Lluitarem amb forca,
lluitarem amb tota la força
per l'única possible, perseguida,
vida nostra.
I guanyarem l'esperança, sí,
pujarem al camp de l'esperança,
temps i temps negada, arrancada i trencada.
Sí, guanyarem l'esperança,
l'esperança de viure lliures i en pau.
Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Cantarem.
(1964)
(1964)
Raimon en Montevideo
Contra la por
Anem dient les coses pel seu nom!
Anem dient les coses pel seu nom!
Si no trenquem el silenci
morirem en el silenci.
Contra la por és la vida,
contra la por és l'amor,
contra la por som nosaltres,
contra la por sense por.
Anem dient les coses pel seu nom!
Tots els que han sofert
el pes de la immensa bota
i l'afilada espasa,
saben el que és la por,
i saben que és difícil
dir les coses pel seu nom.
Contra la por és la vida,
contra la por és l'amor,
contra la por som nosaltres,
contra la por sense por,
sense por, sense por.
(1968)
(1968)
En vivo
Al vent
Al vent,
Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.
I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.
La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltresal vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.
I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.
(1959)
(1959)
A Víctor Jara
No em pren així com al petit vailet
No em pren així com al petit vailet
No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d'estiu, com la calor se met;
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.
¿Com se farà que visca sens dolor
tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,
que mai porà tenir estat millor.
Doncs, ¿què farà, puix altre bé no el resta,
sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut,
mai trobarà qui el faça millor festa.
Jo són aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge,
en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.
Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entès com dins en mon coratgelos
pensaments no em devallen avall.
(1970)
(1970)
Campus de Bellaterra
El País Basc
Tots els colors del verd
Tots els colors del verd
sota un cel de plom
que el sol vol trencar.
Tots els colors del verd
en aquell mes de maig.
Portava el vent la força
d'un poble que ha sofert tant.
Portava la força el vent
d'un poble que ens han amagat.
Tots els colors del verd
sota un cel ben tancat.
I l'aigua és sempre vida
entre muntanyes i valls.
I l'aigua és sempre vida
sota la grisor del cel.
Tots els colors del verd
en aquell mes de maig.
És tan vell i arrelat,
tan antic com el temps
el dolor d 'aquella gent.
És tan vell i arrelat com
tots els colors del verd
en aquell mes de maig.
Tots els colors del verd,
gora Euskadi, diuen fort
la gent, la terra i el mar
allà al País Basc.
(1967)
(1967)
El recital de Madrid
Só qui só
Só qui só, que no só io,
Só qui só, que no só io,
puix d'amor mudat me só.
Io crec cert que res no sia,
o, si só, só fantasia,
o algun home que somia
que ve alcançar algun do,
puix d'amor mudat me só.
Só del tot transfigurat;
só aquell que era llibertat,
i ara d'amors cativat
me veig molt fora raó,
puix d'amor mudat me só.
Si só, puix que en lo món visc
i a mi mateix avorrisc,
i segons que discernisc
veig la qui em dóna passió
puix d'amor mudat me só.
(1973)
(1973)
Lliurament del camp
Qui pregunta ja respon
Quants homes calen per a fer un país,
Quants homes calen per a fer un país,
quants països per a fer el món,
quantes llibertats per a fer la democràcia:
llibertats.
Quantes cases calen per a fer un carrer,
quants carrers per a fer una ciutat,
quants arbres per a fer un espai verd,
un espai verd.
Quants obrers calen per a fer una classe obrera,
quants burgesos calen per a fer una burgesia,
quantes lluites per a vèncer,quantes lluites.
Quantes "apertures" calen per a trencar la tancadura,
quants pagesos calen per a fer una pagesia,
quantes amnisties calen per a fer l'amnistia,
l'amnistia.
Això em preguntava el vent a mi mateix,
això em preguntava jo a mi mateix.
Qui pregunta ja respon,
qui respon també pregunta.
Un home no fa un país,un país no fa el món,
una llibertat no fa la democràcia,
llibertat.
Una casa no fa un carrer,
un carrer no fa una ciutat,
un arbre no fa un espai verd,
un espai verd.
Un obrer no fa una classe obrera,
un burgès no fa una burgesia,
una lluita no fa la victòria,
una lluita.
Una "apertura" no trenca la tancadura,
un pagès no fa una pagesia,
una amnistia no fa l'amnistia,
l'amnistia.
Això em preguntava el vent a mi mateix,
això em preguntava jo a mi mateix.
Qui pregunta ja respon,
qui respon també pregunta.
(1976)
(1976)
Quan l'aigua es queixa
Als matins a ciutat
Als matins, a ciutat, quan l'aigua es queixa
Als matins, a ciutat, quan l'aigua es queixa
als milions d'aixetes de les cases,
va rebotant la son entre paret
si va esmicolant-se, va esmicolant-se.
Mentre els ulls mig tancats no veuen res,
s'enrotllen i criden les persianes.
Quan encara és fosc a les finestres,
és l'hora en què el gran buit ens omple el cap.
Soroll somort de cotxes i autobusos
i alguna veu que sorgeix rogallosa
arriben lentament a les orelles:
el so ajuda la llum a fer-se dia.
Al metro el baf o la pudor somien,
i a poc a poc s'entelen tots els cossos,
es veuen moltes cares de filòsofs
cristall endins del cansament dels homes.
Cada moment es viu amb la renúncia
d'altres moments que no vindran mai més.
Ho has sabut sempre i ara també ho sents:
groc és el temps de totes les nostàlgies.
Als matins, a ciutat, quan l'aigua es queixa,
és l'hora en què el gran buit ens omple el cap.
El so ajuda la llum a fer-se dia
cristall endins del cansament dels homes.
Als matins, a ciutat, quan l'aigua es queixa...
(1978)
(1978)
Totes les cançons
En tu estime el món
En tu estime el món,
En tu estime el món,
la terra i la gent d'on véns,
en tu estime.
I sé que en tu és més fort el dolor
i més intensa l'alegria de viure,
i és en tu on creix la vida
i és en tu on em sent lliure.
En tu estimaria fins i tot
l'absurda vinguda de la mort,
i és en tu que estime
les dolces dimensions del teu cos.
En tu estime el món,
la terra i la gent d'on véns,
en tu estime, en tu,
perquè a tu t'estime,
en tu, en tu, en tu...
(1965)
(1965)
Entre la nota i el so
Entre la nota i el so
Entre la nota i el so,
Entre la nota i el so,
amb la paraula cantada,
el gruix de tot el meu viure
vos intente donar cada vegada.
Què diré jo de l'aigua
que no m'haja dit l'aigua?
Ah.
Ben impregant de soletat
el meu cant vol ser plural,
amb perfum del món dels altres
vénen les cançons a casa.
Què diré jo del foc
que no m'haja dit el foc?
Ah.
Entre tàctiques i estratègies
moltes armes nuclears
van escampant pel planeta,
i ens diuen que són per la pau.
Què diré de la terra
que no m'haja dit la terra?
Ah.
Aquest jo que jo sóc
aquest tu que tu ets
junts podrien ser nosaltres
crec molt ingènuament.
Què diré jo de l'aire
que no m'haja dit l'aire?
Ah.
(1983)
(1983)
Presències i oblit
Si tu, si jo
Si vols, no vull.
Si vols, no vull.
Si véns, no vinc.
Si tens, no tinc.
Si creus, no crec.
Si caus, no caic.
Si prens, no prenc.
Si pots, no puc.
Si veus, no veig.
Si tu, ai, sí.
Si jo, ai, no.
Si ara qui?
Si sí, si no.
Si el mar no és blau.
Si el cel no és gris.
Si tu ja ho saps, jo no ho dic.
Si lluny o a prop, em sents cantar.
Si no m'entens, sóc jo qui perd.
Si tu, ai, sí.
Si jo, ai, no.
Si ara qui?
Si sí, si no.
(1986)
(1986)
Canta Ausiàs March
Així com cell qui es veu prop de la mort
Aixi com cell qui es veu prop de la mort,
Aixi com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot resguardar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant,
e veig a vós bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre orgull recitant.
(1969)
(1969)
Integral
Si un dia vols
Si un dia vols,
Si un dia vols,
si un dia tornes,
em trobaràs com sempre,
si un dia vols.
Potser més sol,
potser més trist que sempre,
si un dia vols,
si un dia tornes.
Encara és forta la lluita
i queda tant per fer,
si un dia vols,
si un dia tornes.
Si un dia vols,
si un dia tornes,
deixaré els llibres
per abraçar-te.
Quan vulgues,
quan tornes.
Si un dia vols,
si un dia tornes.
(1965)
(1965)
Cançons de mai
Viure junts
Com la llum per mirar
Com la llum per mirar
i la son per dormir,
com la nit per vetllar
i la pell per sentir.
Com la veu per cantar
i la vida per viure,
com l'aigua per nadar
i el paper per escriure.
Hem viscut junts,
ben junts
ara fa ja molts anys,
qui sap què ens portarà,
què ens portarà demà.
Com el foc per cremar
i l'amor per patir,
com l'atzar per jugar
i l'amor per gaudir.
Com l'amor per tancar
i l'amor per fer lliure,
com l'amor per matar
i l'amor per reviure.
Hem viscut junts,
ben junts
ara fa ja molts anys,
qui sap què ens portarà,
què ens portarà demà.
I volem viure junts
els temps nous que vindran
i volem lluitar junts
per tot el que hem lluitat.
Com l'amor,
com el foc,
com la veu,
com la llum.
(1996)
(1996)
Recitals al palau
La mar respira calma
Va morint-se la llum
Va morint-se la llum
en un plor de gavines.
L'últim sol de la tarda
besa els llavis de l'aigua.
Al mur blanc dibuixada
l'ombra de la llimera.
El llebeig despentina
el pentinat dels arbres.
La mar respira calma.
La mar respira calma.
Els colors ja cansats
desitjaven nit clara.
Per ponent s'atansaven
núvols a la muntanya.
Pels camins vells de l'aire
amples ales es perden.
On s'amaga la música
cel i terra s'abracen.
La mar respira calma.
La mar respira calma.
Han callat lentament
les veus vives del vespre.
M'he sentit fet de vent,
de lleus hores mandroses.
He palpat la mirada
que llegia la pàgina
del quadern del meu viure
que ara ha estat arrencada.
La mar respira calma.
La mar respira calma.
(1986)
(1986)
Dotze cançons
Si em mor
Si em mor,
Si em mor,
que el cant siga ja realitat,
si em mor,
que les esperances siguen fets
i que d'altres continuen
el que nosaltres continuem.
Si em mor
-quin absurd descans-
ja per sempre lluny de tot
el que més estime, l
luny de tot el que més vull.
Si em mor,
que el cant siga ja realitat.
Si em mor,
que el nostre treball haja guanyat.
Si em mor.
Si em mor.
(1964)
(1964)
Nova integral
Perduts
Com un déu caigut
Com un déu caigut
l'home avui trist, perdut.
Com un àngel no fet,
buscant-se sense no trobar res.
Com un déu no fet,
com un àngel caigut.
I la vida sembla estranya,
i la mort és esperada.
I quin és el temps,
i quin el sentit?
Caminem perduts,
sols, caminem,
com un home sol.
Com un déu caigut
caminem perduts.
I la vida sembla estranya,
i la mort és esperada.
I quin és el temps
i quin el sentit?
Com un déu no fet,
com un àngel caigut
caminem perduts.
(1964)
(1964)
Clàssics i no
Cançó de les dones
Dones, l'hivern ja s'acosta;
Dones, l'hivern ja s'acosta;
si voldreu tenir delit,
prenga cascuna marit.
L'estiu bell ab la calor
ja del tot vos ha deixat,
i ara ve l'hivern traïdor,
enemig del despullat.
Les que estau en soledat,
perquè us consoleu de nit,
prenga cascuna marit.
Les que estau forres de roba,
proveïeu al temporal,
i la que és mesella i pobra
recullga's a l'hospital;
mes les que tenen cabal,
perquè seguesquen l'escrit,
prenga cascuna marit.
Les que anau per lo gran gel
casi mortes en est centre,
xupau qualque canyamel
que ab dolçor vos calfe el ventre.
Joves, velles ab bon tempre,
per semblant les que hau parit,
prenga cascuna marit.
Si, dones, vostra campana
ab lo vent bruny per sonar,
lo batall de bona gana
no lo hi deixeu de posar
i ab la fervor del tocarvos
calfareu sens despit:
prenga cascuna marit.
Procurau sense perills
i us aqueixa lo gran fred
beure oli del cetrill
per los matins un poquet:
feu-ho, que és consell discrets
i ho notau al bon sentit:
prenga cascuna marit.
(1971)
(1971)
Raimon-Espriu Poesia Cantada
Cançó d'albada
Desperta,
Desperta,
és un nou dia,
la llum
del sol llevant,
vell guia
pels quiets camins
del fum.
No deixis res
per caminar
i mirar fins al ponent.
Car tot,
en un moment,
et serà pres.
(1963/1966)
(1963/1966)
Raimon a l'Olympia
Cantarem la vida
Cantarem la vida,
Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Lluitarem amb forca,
lluitarem amb tota la força
per l'única possible,
perseguida, vida nostra.
I guanyarem l'esperança,
sí, pujarem al camp
de l'esperança,
temps i temps negada,
arrancada i trencada.
Sí, guanyarem l'esperança,
l'esperança de viure lliures i en pau.
Cantarem la vida,
cantarem la nostra
vida de poble
que no vol morir.
Cantarem.
(1964)
(1964)
Bibliografía: http://ca.wikipedia.org/wiki/Raimon
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada